En la tienda de campaña

Estoy completamente de acuerdo contigo, Berta. Y además hay que recordar a toda esa gente de izquierdas que el voto a los partidos minoritarios, en nuestro actual sistema, vale un tercio del de los mayoritarios y que por tanto se necesitan muchos más votos para conseguir un escaño. Esto unido a la excesiva actitud crítica de los votantes de izquierdas hace que sea mucho más fácil que acudan a las urnas los votantes de derechas y conservadores que los progresistas y de izquierdas. No se como se puede conseguir cambiar estas actitudes. Ellos están bien informados y lo saben de sobra, y a pesar de ello no modifican su actitud. Me ha pasado en infinidad de ocasiones y si les insistes, te tildan de persona excesivamente vehemente, exagerada, apasionada. Así que a pensárselo bien y no confiarse. Cada piedra hace pared. Mónica

Sobran lamentos. Sobran excusas.
Y sobran anuncios de futuro angustioso.
El PSOE no es perfecto. Es verdad. Y tampoco lo es el día que me espera mañana en el trabajo. Pero tampoco lo soy yo.
Si el día 9M decido quedarme en casa en honor a lo que pudo haber sido, y ya no será, pierdo yo.

Si el día 9M decido quedarme en casa y no votar, escucharé los resultados a las 20,01h. y me confirmarán que he perdido yo.

Si el día 9M encuentro a un amigo en el bar de siempre, y nos cabreamos con lo de siempre y decidimos no votar (como casi siempre) llegará el 10M y sabré que hemos vuelto a perder. Lo de siempre.

Esta vez no.

Esta vez no.

Estoy de acuerdo contigo “uf, uff” – además si puedes me escribes un mail y me dices quién eres-

¿En mi caso sabes por qué no? Por que nadie (Y digo nadie… Ignasi…) me va a quitar la ilusión de soñar en que un mundo mejor es posible aquí y ahora… no ya en la mente y en los debates de cuatro intelectuales que se sientan a tomar un café y no tienen la responsabilidad de decidir nada. No. Yo quiero un mundo mejor, aquí y ahora en la vida imperfecta de muchos millones de personas.

Y sabes por qué, porque acabo de acostar a mi hijo Néstor, y quiero para él alguien que luche por un mundo mejor con programas posibles, con reformas asumibles, con logros históricos (como la ley de matrimonios homosexuales o la ley de dependencia) a día de hoy…

No me interesa la teoría política que se usa como excusa para no hacer política. Alguien dijo una vez que “la política era hacer posible lo deseable”. Ahí me encuentras y ahí me encuentro yo con Zapatero y con el proyecto socialista: “Vamos paso a paso… pero se hace camino al andar, que decía el poeta”

Y claro que le PSOE no es perfecto, y claro que Zapatero se equivoca. Pero yo para mi hijo quiero alguien que se atreva a negociar sus sueños con las limitaciones que impone la realidad, alguien que se rompa los huesos no para decir que todo es igual y todo es una mierda, sino para construir un mundo más justo, más igualitario y más libre, cada día, aunque sea gota a gota, aunque sea con pasos pequeños.

Yo prefiero llevar delante a alguien que va abriendo, como puede, con aciertos y con errores, pero con confianza y con optimismo, ese camino.

Quasi sempre estic d’acord amb tu. I aquesta vegada més.

Una abraçada desde castelló.

http://www.aafrari.blogspot.com

Berta, enhorabuena por tu iniciativa y por tus comentarios.

Creo que Ignasi es una de las personas que representa a un perfil diferente al que se refiere Berta en el texto que ha provocado este debate. No es de los que piensan “que lo resuelvan otros” sino de los que afirman “que el PP y el PSOE son lo mismo” y que además se sitúa por encima de la izquierda y la derecha, ya que no sacraliza esos conceptos. En cambio si parece sacralizar otros conceptos, como el nacionalismo. Sataniza el nacionalismo español, en el que incluye al PSOE y al PP, y aunque no lo dice, ya que vota al BLOC, se deduce que los buenos son los nacionalistas valencianos, catalanes, vascos, ….

Hay muchos que estanmos convencidos de que el 9 de marzo nos jugamos muchas cosas que afectan a la vida cotidiana de los ciudadanos, y por eso no tenemos ninguna duda de que aunque ninguna opción política nos parezca perfecta, no es lo mismo el PP que el PSOE. Si otros prefieren seguir repartiendo carnets exclusivos de “libertad y dignidad”, porque ellos si que son puros …

Berta, procure no dir tonteries ni estupideses a l’hora de plantejar una qüestió política, si bé a voltes reconec que m’equivoque. Tu i jo sabem que no tinc tendència a autoenganyar-me i m’obstine a no enganyar als altres. El meu no és el cas del qui s’amaga darrere de la mentida i s’estima més furgar en el fetge de l’altre abans que debatre obertament qualsevol qüestió.
No et criminalitzaré mai per votar el PSOE, com espere que tu no ho faces amb mi per votar el BLOC. Almenys concidirem en el fet que votarem sense estar d’acord en moltes qüestions dels partits corresponents.
Em sorprén la teua acusació de simplisme del meu raonament sobre que el PP i el PSOE són les dos cares de la mateixa moneda, perquè justament la tendència al bipartidisme és com reduir la política a una mena d’enfrontament futbolístic, és a dir reduir-la a un simplisme que es presta a dir-hi qualsevol cosa. I t’assegure que eixe concepte meu no té res de simplista, l’únic que passa és que, acostumats els ciutadans en general a la simplesa de votar cada quatre anys un de dos equips, només en certs contextos es pot plantejar sense por de ser totalment incomprés o de no ser titlat de massa complex.
El concepte potser requeria explicar-se i és això el que ara faré. Per descomptat que hi ha diferències entre PP i PSOE, en cas contrari ens trobaríem en un règim d’un únic partit. Però els dos participen del mateix joc, en són part essencial, són les dos cares de la mateixa moneda, com hi ha el policia bo i el roín, tot i que els dos són policies.
L’espanyolitat o espanyolisme no sorgeix per generació espontània i no és tampoc un element secundari de la política espanyola, sinó al contrari, és un eix fonamental. Els que tenim un cert interés pel marxisme, arribarem fàcilment a la conclusió que el nacionalisme espanyol és un procés històric com qualsevol altre, que ha inculcat i continua inculcant en el cervell dels que l’Estat considera espanyols el sentit universal de pertinença a un grup humà (es diga tribu, es diga nació, etc.). Però no ho fa sols a través del discurs polític, sinó amagant-lo i projectant-lo com a “normalitat” a través o embolicat dins de tots els discursos que travessen la vida quotidiana. Per això, així que naixem som espanyols en el certificat de naixement, a escola ens expliquen com a especial la història de la nació espanyola o ens anomenen “espanyols” milions de vegades en els més diversos contextos de la nostra biografia.
El nacionalisme espanyol, que reconec que té totes les de guanyar, podria tractar-se d’una fe inofensiva, en principi. De fet, però, és una font de discriminació profunda i quotidiana per als mal anomenats nacionalistes o perifèrics. En primer lloc, certs tòtems de la nació espanyola perjudiquen greument als que no els professen, com és el cas de la llengua, ja que davant del castellà-espanyol els que tenen per llengua materna una de les altres tres de l’Estat se senten disminuïts. En segon lloc, la creença del nacionalisme espanyol segons la qual la nació-Estat no resideix en tot el territori considerat espanyol, sinó en els ressorts de poder principalment instal•lats a Madrid, en una època a més a més en què les decisions es poden prendre simultàniament i tot centralisme del poder polític és una usurpació sense justificació tecnològica, certs territoris esdevenen privilegiats i altres perjudicals pel que fa a les desigualtats d’oportunitats en tots els aspectes vitals. En tercer lloc, el nacionalisme espanyol, tan visceral, és també tan excloent que impedeix una administració ajustada a la realitat (en el cas valencià, manteniment a ultrança de les províncies i ocultació de les comarques, per exemple) i que done la màxima oportunitat als ciutadans per a participar en allò que és seu: la seua administració col•lectiva.
El cadafal sobre el qual s’assenta el nacionalisme espanyol i els fa les dos cares de la mateixa moneda és diu PP-PSOE, no sols perquè són dos grups de poder que controlen el sistema polític, que l’inventaren ells i li feren la famosa constitució, estatuts i tantes i tantes lleis, sinó perquè ni es plantegen una desmilitarització unilateral d’Espanya i no anar posant i llevant soldats d’ací i d’allà, que només ens costen diners i no ens servirien per a cap guerra d’un cert pes (ai!, però què dolguda quedaria l’ànima, l’orgull espanyol!); ni perquè consentiran mai que ningú puga sentir el mateix sentiment nacional que ells tenen per Espanya, encara que això coste milers de morts i ens cree una inseguretat innecessària als ciutadans; ni perquè no ens deixaran mai tranquils en tots aquells assumptes que no afecten a tercers i podríem i voldríem administrar-nos nosaltres mateixos (com el matrimoni, l’eutanàsia, l’embaràs, etc.); ni perquè no amollaran mai ressorts de poder que no els correspondrien, com els mitjans de comunicació; ni perquè no posaran mai per davant de la seua representació teatral d’enfrontats (no hi ha partida si no n’hi ha dos jugadors si més no) el bé comú, com veiem cada dia.
Sé que m’arrisque a totes les incomprensions i malediccions. Però jo només demanaria, Berta, que per a contradir-me no s’usaren els crits escandalitzats, sinó les raons.

Berta,

L’espanyolisme és un procés històric, que el PP i el PSOE arrepleguen com a part fonamental dels seus idearis polítics. Un eslògan d’una campanya de Fraga ho explicitava: “España, lo único importante”. I eixe concepte d’Espanya com una quinta essència de la política en el seu conjunt, ha sigut expandit subliminalment sovint, inconscientment. Però els “espanyols” ha digerit el tòtem, l’han fet seu. En una dialèctica dels dos partits grans, és evident que els dos tendiran a ser més espanyols que ningú. I el PP ha procurat en la legislatura última acorralar el PSOE també per eixe cantó.

No cal el joc fàcil d’anomenar ara noms importants del PSOE que es manifesten espanyolistes fins al moll de l’os. Només propose que des d’un punt de vista racional (la política ho deu ser) `reflexionem sobre això dels nacionalismes, començant pel més gran amb el diccionari a la mà: l’espanyolisme. Perquè els nacionalismes estan totalment inserits en la nostra vida quotidiana i alguns n’eixim molt perjudicats. Però a diferència del fet que tots volem millor educació, sanitat, qualitat de vida, en els aspectes nacionals hi ha una tal confusió que crec que demanen llum i taquígrafs, i no rebuig i censura per part d’alguns polítics i mitjans de comunicació.

Entrar a discutir la qüestió de l’estat de les autonomies i l’EStatut valencià, ens faria més agra la nit i pense que és millor deixar-ho per a més avant, així com la responsabilitat de la constitució. De totes maneres, estarem d’acord que ni cap llei, ni cap expressió política pertany al món dels bisbes, és a dir al món de les coses sagrades, sinó que es pot debatre amb paraules plenament humanes.

Pel teu caràcter, el dia 9 et jugues molt, mentre que una grandíssima quantitat de gent es juga tant com un partit de futbol. Pel meu caràcter, em passa igual que a tu, però no amb el dia 9, sinó sempre que es parla d’Espanya i de les seues conseqüències polítiques que en definitiva se’m transformen en vida quotidiana.